dijous, 27 de març del 2014

Un conte mai contat: LA PRIMERA PIRÀMIDE AL JAPÓ




Els alumnes de cinquè hem fet un treball d'emprenedoria:
Un conte mai contat.

Aquí teniu el treball del grup 1: Matías L., Jordi G., Bruna C. i Oriol G.




LA PRIMERA PIRÀMIDE AL JAPÓ

El 31 de febrer del 1992, en un poblat de Japó, van descobrir una piràmide egípcia.
En Bertran i els seus fills, en Cris i la Jessie van voler anar-la a visitar.
En Bertran era un senyor que portava sovint camiseta i pantalons foscos, que eren els seus colors preferits. No li agradaven les baralles ni les discussions.
En Cris era un nen esportista, vestia amb camiseta vermella i pantalons negres, els seus colors preferits eren els colors més vius: el taronja, el vermell...
La Jessie era més fina, i vestia amb camiseta rosa i pantalons blaus, els seus colors preferits eren molt femenins, com el rosa, el lila...
En arribar es van impressionar de l'altura que tenia. Els tres van entrar a la piràmide i van trobar un guia davant de tres camins, que els va explicar de què anava la visita. I en Cris va exclamar:
- Vull entrar per aquest camí!
- No! Jo vull anar per l'altre! - es queixava la Jessie.
 I els dos es van començar a barallar.
-Pareu de barallar-vos – els va renyar en Bertran – Anirem pel camí que queda.
 Quan van entrar pel camí van trobar una cobra.
-Tinc por!!!- exclamava molt espantada la Jessie – feu marxar aquesta cobra d'aquí!!!

Però la cobra la va tranquil·litzar dient- li:
-No us faré mal, tranquils, si em traieu la pedra que tinc a sobre us ajudaré a fer alguna cosa que necessiteu.
En Cris li va treure la pedra mentre li deia:
- Ajuda’ns a sortir de la piràmide, com a recompensa.





Tots seguien la cobra, quan de sobte en Cris va trepitjar una rajola i es va obrir una porta, on a dins hi havia un cofre a sobre d’un altar. Al davant del cofre hi havia unes figures egípcies d’animals.
-Hi ha un missatge gravat a l’altar- explicà la serp- En el missatge posa que les figures s’han de col·locar en els costats, i s’obrirà el cofre.
En Cris i la Jessie no van trigar gaire a posar les figures. I la cobra va exclamar desesperada:
- Estan mal col·locades!!!
I la habitació es començava a omplir d’aigua.
- Ens morirem ofegats! No em vull ofegar! Socors!- cridava la Jessie també desesperada, sense saber què fer.
I la cobra els contestava:
- Col·loqueu bé les peces i l’aigua baixarà! Ràpid! El peix amb el que neda, l’elefant amb el que camina, l’ocell amb el que vola, i l’altra amb el que queda.
Quan les van acabar de col·locar l’aigua baixà de cop i tots van sospirar:
-Uf! Per poc que l’aigua puja fins a dalt! Un segon més i ens ofeguem!
A dins del cofre van trobar una nota que la cobra llegia mentre tots la miraven encuriosits:
- Diu que hi ha una moneda en una cambra de la piràmide.
- Saps alguna cosa d’aquesta moneda? – li va preguntar encuriosida la Jessie.
- Si, jo sé el camí, i conec el geni de la moneda, es diu Màster Clain- li comentà la cobra.
- Qué bé! – va exclamar amb un somriure i una mirada riallera.
- Cobra! Cobra! Porta’ns fins on es la moneda! – li va suplicar en Cris.
Van arribar fins a una sala molt grossa on hi havia unes escales i un cofre. L’obriren i a dintre hi van trobar la moneda màgica. De sobte es va començar a bellugar i va desaparèixer. En un moment va aparèixer el geni resplendent que els va dir:
- Sóc el geni de la moneda d’or, i us concediré tres desitjos.
- El primer es que a pareixi el meu cotxe al costat de la piràmide – li comenta en Bertran.
- El segon, objectes de record de la piràmide- li responia en Cris.
- I el tercer, sortir de la piràmide d’una manera molt divertida- diu la Jessie.
-Com que veig que tots els desitjos són molt justos, us en concediré un altre- els hi va comentar content el geni Màster Clain- penseu-lo bé.
- Que el digui la Jessie- proposà en Cris.
- Adoptar la cobra com a mascota- va dir la Jessie somrient.
Tots van aparèixer al cim de la piràmide i van baixar molt ràpid fins al terra.
- Hi, hi, hi!!! - va riure la Jessie.
- Que divertit!!! - cridava en Cris.
-Trobarem a faltar la piràmide, i a tu, Màster Clain- s’amoïnà la Jessie.
- Ja la tornarem a visitar algun cop, tranquil.la- li explicà en Bertran.
- Adéu, Màster Clain!!!- exclamà la cobra.
- Ja el tornaràs a veure- li va dir en Bertran.
I van marxar amb cotxe des dels afores del poble fins a Tòkio, la capital del Japó, feliços d’haver viscut una experiència molt diferent de les altres.
-M’ho he passat molt bé, i tu?- li preguntà la Jessie.
- També molt bé, bona nit- li va respondre cansada la cobra.
- Bona nit- li va dir la Jessie.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada