Vacances al Marroc

CONTE ENCADENAT

UN CASAMENT AL MARROC

CAPÍTOL 1

Aquest estiu l’Omar i la Soukina van a visitar els seus avis al Marroc. Avui s'han llevat molt d'hora perquè l'avió surt a les vuit del matí i han hagut d'arribar a l'aeroport dues hores abans.


Passen sense dificultats tots els tràmits per embarcar: maletes, control de passaports... L'Omar s'ha posat molt nerviós quan se li ha disparat l'alarma mentre passava el control de metalls. Després de mirar i regirar totes les seves butxaques ha trobat el seu petit aparell de videojocs. El policia ha somrigut i ell s'ha calmat. La mare l'ha renyat perquè es pensava que tindríem problemes. Jo he rigut i li he fet bromes d'aquesta petita aventura fins que ens hem adormit a l'avió. El viatge se'ns ha fet molt curt.

Després d'un llarg trajecte amb l’avió l’Omar i la Soukina arriben a Rabat. Allà els espera un germà de la mare que els porta fins a un poblat, al nord-est de Rabat, anomenat Issaguen. Allà hi viuen els seus avis.

Pel camí tot són camps sense conrear. El paisatge és gairebé sempre el mateix, però la terra té una gran varietat de tons de color marró. Mai havien vist tanta extensió de terra sense habitar. De tant en tant veuen alguna caseta, lluny, molt lluny. Tot plegat crida molt l'atenció als nostres turistes. És una terra desconeguda per a ells però gairebé tremolen d'emoció per totes les novetats que els esperen. Serà un viatge tranquil o viuran alguna aventura? Sense dir-s'ho l'un a l'altre, es pregunten si sabran entendre's amb la gent.

L'Omar és un nen molt aplicat i responsable. Té molt interès per aprendre de tot. Com que és bo jugant a futbol, no ha tingut dificultats per fer amics. La Soukina és molt entremaliada. Com que és la petita, sempre procura que algú la mimi i l'ajudi a resoldre els seus problemes. L'Omar sempre li fa costat en tot. Té la cara ovalada, els llavis petits i uns ulls molt vius. Res no s'escapa de la seva mirada.

Fa molta calor, el cotxe no porta aire condicionat i han de baixar totes les finestres.

-Soukina, no treguis el cap per la finestra. És perillós! -li diu la mare.

El viatge es fa més llarg del que es pensaven, però per fi veuen un indicador: “Issaguen”.

- Mira mare, oi que és el poble dels avis? -diu l'Omar.

- Sí, encara falten uns quilòmetres, però aviat hi arribarem.

Al cap d'un vint minuts ja veuen el poble de lluny i respiren. Buf! Es moren de set.

La casa dels avis està a l'entrada del poble. És una casa estreta però té dues plantes.

- Em pensava que seria més petita. -diu la Soukina, en veu baixa.

S'obre la porta i surt un home de cabells blancs i una barbeta molt curta. Va vestit amb una gel·laba. Porta un bastó però camina de pressa per rebre la família. Vol conèixer els seus néts. L'àvia surt al darrere. Va vestida amb un vestit llarg de color blau. L'Omar i la Soukina no s'estranyen de com van vestits els seus avis. A Girona ja havien vist a moltes persones que vesteixen igual. Tots dos reben els seus néts molt contents. Després surt l'oncle tot satisfet de conèixer els seus nebots. Com que l'oncle és alt i fort, els ajuda a descarregar les maletes. Els fan passar a dintre i els ofereixen una infusió refrescant, uns fruits secs i uns pastissets que ha preparat l'àvia.

Al pis de dalt, la Soukina dormirà en una habitació amb la seva mare i l'Omar amb el seu oncle.
L’oncle està una mica sorprès pels texans i les samarretes comparat amb les gel·labes llargues i grosses que porten allà.

L’Omar i la Soukina no veuen gaire gent perquè és un poble petit, tot i que al Marroc hi ha uns 31.992.592 habitants.

Després l’oncle Lahcen els diu que té una molt bona notícia per a ells:

- D’aquí a una setmana em caso.

A l’Omar li agrada molt la idea. Li sembla que la seva estada al Marroc serà més divertida, si hi ha una festa gran per celebrar.

– El divendres us presentaré la meva promesa. -diu l’oncle satisfet.

L’Omar li pregunta a l’oncle el nom de la seva promesa, i l’oncle li respon orgullós:

- Latifa la Soukina

- Quin nom més bonic! -Pensa la Soukina.- S'assembla molt al meu.

L’endemà l’avi li diu a l’Omar:

- Marrec, acompanya'm a la mina d’or.

– No! -li diu l’Omar-, prefereixo jugar!

L’avi insisteix al nen perquè l'acompanyi a la mina. Un cop allà l’avi no troba res interessant, però a l’Omar li cau una polsera a terra, l’enfoca amb la llanterna i, a part de trobar-la, també trobà una clau.

L’Omar crida excitat:

- Avi, avi!

- Què passa ,noi?

L’Omar li explica que ha trobat una clau misteriosa, però l’avi li diu que no és gaire interessant perquè a pot haver perdut qualsevol treballador quan excavava la mina. Però tot seguit, l’Omar troba una porteta amb un pany. Intenta obrir la porta amb la clau i troba una pedra que llueix com l'or. I, sí, sí, sí... és or de veritat. L’avi somriu content, tot i que en aquella pedrota hi ha només una mica de polsim d'or. Se'n van anar a casa ben fascinats pel que ha passat.

A l'arribar a casa, l’Omar troba l’oncle que està a punt de sortir i l’Omar li pregunta:

- Puc venir amb tu?

L'oncle li diu que sí amb el cap. Mentre caminen l’oncle li diu:

- Estic tan content de casar-me que et compraré alguna cosa.

Van a una botiga on venen vestits per a noces. A l'arribar a la botiga l´oncle li pregunta al mercader:

- Tens algun vestit per al meu nebot?

- És clar que sí. Tinc un munt de vestits per a ell.

L´Omar s'emprova molts vestits. Al final, en troba un que té petites pedres verdes. L'oncle paga i tornen cap a casa per ensenyar la compra a la seva família. Tots es queden molt sorpresos perquè és un vestit molt bonic.

L´avi no està del tot satisfet amb la compra. L'Omar no pot pas anar a casament amb una gel·laba i unes sabates esportives. Li diu a l´Omar:

- Anem al mercat perquè et vull comprar unes babutxes que facin joc amb aquest vestit tan extraordinari que t'han comprat.

- És clar que sí.

I l'avi i l´Omar surten altra vegada cap al mercat.

CAPITOL 2

Els mercats de Marroc se celebren a l´aire lliure. Normalment són als carrers cèntrics de la ciutat. Hi ha tots tipus de parades que venen qualsevol producte. Quan es tracta de roba, hi ha molta varietat de colors. Els venedors no paren de cridar per vendre. L'Omar es para en una botiga que venen babutxes. N'hi ha unes que li agraden molt. De seguida li han cridat l'atenció. Ja sabeu que són unes sabatilles lleugeres obertes pel taló i que acaben en punta.

L'Omar es dirigeix a l'avi, tot dient:

- Avi, per què no em compres aquestes babutxes? No creus que faran joc amb el vestit que m'ha comprat l'oncle?

I, després de rumiar-s'ho, tot passant-se la mà per la barbeta, fa que sí amb el cap.

Aquestes babutxes són molt cares. I tal com és costum als mercats del Marroc, l'avi regateja el preu al venedor, però el aquest li diu que no li pot rebaixar el preu, de cap manera, perquè són unes babutxes molt especials. Com que l'avi porta prou diners, i veu que l'Omar està tan entusiasmat amb aquestes babutxes, es decideix a comprar-les-hi.

Quan arriben a casa, la Soukina veu les babutxes i es posa gelosa de l' Omar perquè ella no en té. Tota plorosa es va a desfogar amb l'avia que està fent unes galetes molt bones a la cuina. L'àvia l'escolta amb atenció i, després, treu una capseta d'un armari de la cuina, l'obre i a dins hi ha una mà molt curiosa: és un penjoll que té la mà de Fàtima il·lustrada al mig. La fa seure en una cadira i l'avia diu aquestes paraules a la seva néta:

- Aquesta mà té poders: si prems amb la mà el penjoll i demanes un desig bo, segur que s'acomplirà.

La Soukina està molt emocionada. Pel to de veu de l'àvia, segur que es tracta d'un penjoll molt poderós.

A la nit sopen i van a dormir molt contents. L'avi vol que coneguin bés costums del Marroc i que es facin amics d'altres nens. Per això, els farà anar a l'escola durant la seva estada al país.

L'endemà l' Omar i la Soukina s'aixequen a les 8:35 per esmorzar i anar al col·legi. A l' hora del pati, amb símbols, l'Omar demana si pot jugar a futbol amb els seus companys de classe. Li diuen que sí amb el cap. Un nen li fa senyals a l'Omar que pertany al seu equip. L'Omar es tranquil·litza en veure que és acceptat pels nois de la seva classe.

A la tarda l'Omar i la Soukina tornen a casa dels avis. Van a explicar-li tot el que han fet a l' escola. L' àvia diu als seus néts. És l'estiu, al Marroc encara hi fa més calor que a Girona i amb l'activitat que han tingut al col·legi fan molta pudor de suat. Primer es vol dutxar l'Omar. Mentre l'Omar es dutxa veu una serp enganxada a la finestra. Quan se n'assabenta la Soukina no vol ni entrar al bany. Les serps li fan molta por. Però, com sempre, l'Omar aconsegueix resoldre-li el problema. Va a buscar un pal i fa marxar la serp. Després se'n van anar a sopar i cap a dormir. Demà s'hauran de llevar d'hora per tornar a l'escola.

CAPÍTOL 3

Quan arriba el cap de setmana, com que no van a l'escola estan avorrits. No hi ha companys de l'escola al barri de la casa on viuen els avis.

- No podem jugar, perquè no tenim amics aquí- diu la Soukina.

- És veritat. -diu l’Omar.

- Juguen a jocs molt estranys! -exclama la Soukina de nou.

Per què les dones porten aquests mocadors al cap tan rars? –li pregunta l’Omar a l’avi.

L’avi contesta:

- No són mocadors, són Hiyebs i no són rars, formen part de la nostra cultura i són utilitzats per les noies i les dones.

- I aquests vestits? –pregunta la Soukina.

Els vestits són molt bonics. Les dones els adornen amb moltes varietats. La majoria tenen una línia al mig, de dalt fins a baix, amb sanefes als costats de diferents colors, a les mànigues també. Tenen el coll molt ample, de forma rodona i molt oberta, amb botons acabats amb una bola brillant de tela dura. La tela dels vestits és feta de roba prima i molt lluent, també porten brillants per decorar.

L’avi té moltes ganes d'explicar coses dels costums del Marroc. Li agrada molt el seu país:

- Mireu, aquí al Marroc, és molt diferent d'on viviu vosaltres. Tenim una altra religió, la musulmana, celebrem altres festes com ara la festa del xai o d’Aid el Kedir, que coincideix el mateix dia que vosaltres celebreu la Pasqua. En aquesta celebració ens mengem la meitat del xai en família. Una altra celebració molt coneguda és el Ramadà, el gran dejuni. Durant tot el mes de Ramadà, mentre hi ha claror del dia, hi ha tota una sèrie de limitacions a menjar, beure, etc. Al vespre, les famílies i els veïns ens reunim per compartir els àpats del ramadà. Són jornades molt espirituals. Les noces són també un ritus de caire religiós de gran festivitat familiar, de creació d’una nova família.

Els dos nens surten al carrer a fer un volt i xerren entre ells:

- Moltes d'aquestes tradicions ja les coneixem perquè a Girona també les celebrem una mica. -diu la Soukina.

- Oh i tant. –contesta l’Omar.

Però els nens li expliquen a l'avi tots els avantatges de viure fora del Marroc. A Europa tot és molt millor. Aquí al Marroc sembla que tothom visqui encara a l'antiguitat. L'avi s'entristeix una mica. S'acomiaden de l'avi i se'n van a donar un tomb pels carrers.

Al final del carrer es troben una colla de nens i nenes que els diuen:

- Salam malicum –tots al mateix temps.

- Salam ben-li -contesta l'Omar.

Amb moltes dificultats i ajudada amb símbols, la Soukina intenta fer-se entendre que vol jugar amb ells. L'avi els observa de lluny i es decideix a convidar a tota la colla de nens marroquins a casa seva a prendre el té a la menta.

- El té a la menta? –pregunta la Soukina.

I l’avi diu:

- És la beguda més popular del Marroc, convida a reunir-se i a parlar.

- Vinga nois! Anem tots cap al pati de casa, que aprofitaré per explicar-vos més coses.

- Avi, és veritat que no es pot menjar conill? –diu la Soukina.

- No és veritat. -diu l’avi. Aquí no podem menjar carn de porc, ens ho prohibeix la nostra religió.

Un cop al jardí de l’avi, tots s’asseuen al voltant de la taula, l’avi porta el té.

- No sé si això m’agradarà! -diu la Soukina.

Tots els nens ho proven, però l’Omar i la Soukina no fan bona cara i l’avi els diu que hi afegeixin una mica de sucre.

En acabar el té, l’avi els proposa a tots que vagin a jugar a futbol, que per a aquest joc no fan falta idiomes i que demà continuarà explicant més coses interessants del Marroc.

CAPÍTOL 4

Arriba el diumenge. L'Omar està tan content amb les seves babutxes que les vol tornar a ensenyar a la Soukina. Van al garatge a buscar-les i, resulta que les babutxes han desaparegut!

-Oh, no! Les babutxes no hi són! -diu l'Omar.

-Ara què fem? -respon la Soukina.

-Anem a buscar-les! -diuen a l'uníson.

Van al menjador a preguntar a l'avi si les ha vist.

- Busqueu-les per tot el poble. A veure si les trobeu. -diu l'avi.

La Soukina i l'Omar busquen per tot el poble però no les troben. Cansats i desanimats van a fer l'última ullada al bosc.

A mig camí troben un senyor, i li pregunten:

- Perdoni, no deu pas haver vist unes babutxes per aquí? -pregunta l'Omar.

- No, però sé qui us ho podria dir. Aneu al fons del bosc on hi trobareu una casa petitona, entreu i tindreu la resposta.

Tot seguint les indicacions del senyor, arriben a la casa. Entren a poc a poc i aterrits. A dintre hi troben una noia:

- Hola, passeu, no tingueu por, què voleu que us digui? -els pregunta- Espereu! Ja ho sé, voleu que us digui on són les babutxes màgiques i també sé que, ara, la mà de Fàtima no té poder.

- Prova si va bé la mà de Fàtima, Soukina. -diu l'Omar preocupat.

- D'acord.

- Mmmmmmm...! -La Soukina ho intenta -Doncs no, no té poder. Com ho has sabut?

- Per la meva bola màgica. Passeu, passeu.

- A veure, per buscar les babutxes heu de trobar trossos d'un pergamí. A cada tros us plantejaran un enigma i l'haureu de resoldre. Acumuleu els trossos i tindreu l'enigma final. Teniu tres intents.
- Va, afanya't! -diu la Soukaina, nerviosa.

- Sí,sí! -exclama l'Omar.

“Hi havia un caçador que va anar a caçar. Va apuntar, disparà, i... PUM! Encertà però al cap d'uns segons s'adonà que havia comès un gran error i, finalment, es morí”.

- Per què creieu que es va morir?

Els nens, després de molt pensar, se'ls il·lumina la cara.

- Ja ho sabem! -diuen a la vegada.

- A sí? -respon sorpresa- Va, digueu la resposta minyons, que tinc coses per endevinar.

- La resposta és que nevava i, clar, va provocar una allau! -cridaren breument.

- Molt bé! Felicitats!

Però l'Omar està entre dubtes. Per televisió ha vist reportatges d'allaus al Pirineu, però:

- On hi ha un lloc fred al Marroc?Jo no en conec cap.

- Jo ho sé! -diu la Soukina- A casa els avis! La mare sempre diu que a l'hivern hi fa molt fred i has d'anar abrigat.

- Aneu casa dels avis. Allà hi torbareu un pergamí.

L'Omar no ho veu gens clar però sap que no té opció, ja que la Soukina quan s'enfada es posa tan tossuda que ningú s'hi pot resistir.

Quan arriben a casa els seus avis busquen per tot arreu però no troben cap pergamí ni res. Quan els semblava tot perdut, la Soukina el troba a sota d'una fusta del terra que es mou quan la trepitges.

- Mira, l'he trobat abans que tu!

- Molt bé! -respon l'Omar sense donar-hi importància- Va mira què hi diu.

- Q...q...quant -li costava a la Soukina.

- Va dóna'm! -li va pren impacient l'Omar:

“Trobareu una nova pista si aconseguiu resoldre aquest enigma: Quan és petit camina de quatre grapes, quan és gran de dues i quan és vell de tres.”

Tornen a encaparrar-s'hi una estona fins a resoldre'l.

- Ja sé! És l'home! Quan és un nadó gateja, quan és un noi o noia... ja camina i els més grans van amb al bastó. - crida emocionat l'Omar.

- Però en quin lloc hi ha nadons, nois i grans?

- Al parc! -van dir altre cop a l'uníson.

Efectivament, és allà. Aquest cop, el duu un nen de tres o quatre anys que està plorant:

- Hola petit, com estàs? -diu la Soukina dolçament.

- La vitat és que molt malament.- contesta entre sanglots. -No tobo a la mami.

A l'Omar se li il·lumina la cara:

- Aja...! Mira, t'ajudarem a trobar-la si després ens dónes aquest full.

- D'acord.

- A veure, com es diu? -pregunta la Soukina.

- Ja us ho he dit! Es diu Mami.

- Bé, on era l'última vegada que l'has vist? -pregunta l'Omar sense importar-li gaire la situació.

- Etava azeguda a banc i quan he anat a lavabo no hi eda.

CAPÍTOL 5

Sense que els néts se n'adonin, l'avi ha amagat les babutxes i organitza una sèrie de proves per donar una lliçó als seus néts. L'Omar i la Soukina. S'havien estat queixant dels costums del Marroc i els comparaven amb la seva ciutat. L'avi creu que cal respectar tots els pobles i les seves tradicions.

Amb el consentiment de la mare, l'avi prepara un viatge a un poble molt pobre perquè l'Omar i la Soukina vegin que hi ha persones més pobres i sense diners.

Els dos germans es pregunten com poden viure així? Les dones han de rentar la roba al pou, es munten les cases amb el que troben i amb blat. Alguns tenen la casa de pedra, però no hi ha teulada. Els nens i les nenes van mal vestits. Els pares tenen pocs diners i no poden comprar gaires aliments per menjar. El poc menjar que tenen el comparteixen entre tots perquè són solidaris. Això els sorprèn molt.

S'hi han d'estar un dia. Troben un nen:

- Hola, com et dius?

- Hola, jo em dic Hader.

L'Omar i la Soukina s'afegeixen a un grup de nens que van a pescar. A veure si poden aconseguir algun peix per menjar. Sobretot, mengen molt d'arròs. El que més els agrada és el xai. En mengen sempre que poden però és poc sovint. No s'ho poden permetre.

Però s'adonen que com els altres nens del món, també els agrada molt jugar. Hi ha un joc que es diu Fus isfus. Els jugadors es distribueixen, drets, al voltant d'un cercle de 5 o de 7 metres de diàmetre. A una senyal, fet per l'animadora del joc, els participants estiren els seus braços cap endavant col·locant les mans mirant cap a baix. En aquest instant, l'animadora diu:

- Dorso!

O bé:

- Palma!”

I tots els jugadors que tenen les seves mans en aquesta posició han de perseguir els seus companys, els quals han d'anar-se'n corrents. A mesura que et van atrapant, tornen al cercle. Quan tots han sigut pillats, torna a començar de nou. La veritat és que l'Omar i la Soukina es diverteixen jugant amb aquests nens. Han menjat poca cosa i el ventre els fa un rau-rau que desconeixien, però s'ho han passat molt bé.

CAPÍTOL 6

Tot passejant pels carrers observant la gent pobra, es troben un gos amb una bossa plena de pedres. A cada pedra hi ha un símbol diferent, i també hi ha un paper on hi ha els símbols escrits. Hi ha una una cosa escrita que diu així:

“Si trobes tots aquests animals trobaràs una peça (ovella, mosca, gat). Quan les tinguis totes, ajunta-les i llavors passarà…”

Estan molt espantats després d’haver vist aquella nota.

- Va, Soukina, anem a investigar! -diu entusiasmat, l’Omar.

- Sí, sí, ja vinc Omar! -respon la Soukina.

Al cap d’una estona…

- El primer animal que hem de trobar és l’ovella. Mira, mira Soukina, una ovella! –exclama l’Omar.

- Visca! Anem a veure si és aquesta! –exclama amb un somriure.

- Soukina, tu busca entre llana jo buscaré pel cap i les potes -li proposa l'Omar

- D’acord! -li respon.

- Ja l’has trobat?

- Sí, sí, sí ja la tinc! -crida entusiasmada- Anem a buscar el següent animal.

Pel camí l’Omar i la Soukina veuen un grup de mosques.

- Mira Omar! Mira aquesta mosca! -crida– És més grossa! Deu ser la que estem buscant.

- Sí!- crida l’Omar- És aquesta. Això tan gran deu ser la peça.

- Que bé! Només ens falta el gat! –s’alegra la Soukina.

L’Omar li treu l’entusiasme de la cara dient-li:

- Sí, però són molt àgils, costen d’agafar i tenen unes urpes tan afilades que fan mal.

Al final d’un camí veuen un gat que està per allà descansant, s'hi acosten i la Soukina l’intenta agafar. L’Omar, en veure que s’espanta, diu:

- Perfecte Soukina, l’has espantat! N’haurem de buscar un altre. Ja t’havia dit que no és tan fàcil.

- Ho sento, no era la meva intenció, haurem de seguir buscant. -respon trista la Soukina- Omar! -crida d’un bot.- Mira, mira. allà hi ha un gat. És el gat de la senyora Wafa. Mirem si és ell.

Al cap d’unes hores de caminada, en veuen un de salvatge. Els dos l’envolten per agafar-lo, però esgarrapa els dos germans.

- Au! -rondina la Soukina.- M’ha fet mal!

- A mi també, però el més trist és que he vist que no era ell -li respon.

Els dos surten en busca del gat que falta per poder completar-ho. De sobte un gat molt manyac se’ls acosta i els miula. Veuen que porta la peça!

- Omar, porta la peça! La que falta! -crida.

- Ajuntem totes les peces! -li diu amb presa.

L’Omar i la Soukina les ajunten i… De sobte, quan totes les peces estan encaixades del tot, una llum brillant els il·lumina. És un mapa que recorre la muntanya Djebel Tidighine, una muntanya que està situada a prop del seu poble. En el mapa hi ha dibuixades unes babutxes com les de l'Omar al cim, i en veure-les, es queda ben sorprès perquè recorda que no sap on són les seves babutxes.

Els nens tornen cap a casa però continuen decidits a trobar les seves al-bilgatu (babutxes). De sobte troben un mico que porta un sirual (pantaló) i un turbant. A dins del turbant hi ha un pergamí que diu així:

“Jo apago el llum amb la mà i tinc el llit a tres metres, i em fico al llit abans que no hi hagi llum. Com ho he fet?”

Després de llegir el que diu el pergamí, se’n tornen a casa dels avis i intenten resoldre l'enigma. Però resulta que el misbahu (llum) és fos. Després de beure un bon got de atai (té) van a passejar i a comprar una bombeta. Caminant pel carrer van entenent que aquella gent no viu tan malament com creien. Pensaven malament del poble perquè creien que a Girona ells tenen molts més avantatges i que no troben al poble dels avis.

Compren la bombeta, tornen cap a casa, la canvien i proven si s’encén el llum. No ho aconsegueixen. Aquesta prova no la poden superar i es desanimen molt

Decideixen anar a una muntanya propera i troben una pedra molt grossa on hi ha escrita una prova: “En el pont de la plaça, a la paret de la banda esquerra, heu de trobar tres paraules i a cada una agafar la síl·laba tònica. Això us dirà on anar.

P.D.: A la tercera, agafeu l'àtona i a la primera paraula canvieu la vocal”.

Van al pont, i quan només han passat cinc minuts que estan buscant, ja les han trobat. I les paraules són: rodamón, tara i banya. Per tant, els surt: mun-ta-nya.

I van esclatar dient:

- Ens fan anar fins allà a la muntanya quan fa cinc minuts hi érem? Aquí ens volen fer cansar...

De camí cap a la muntanya, fa molta calor. Estan preocupats perquè no han trobat les babutxes, i han superat moltes proves. Busquen sense èxit alguna pista entre els arbre, sota les roques i la sorra. Miren el rellotge: ja són les vuit i el sol es pon darrere les muntanyes. Decideixen anar cap a casa  a sopar, dutxar-se i de pet al llit. L’endemà es lleven a les set del matí, per seguir buscant les babutxes. Han fet un rètol per penjar-lo a totes les parets del poble: “Hem perdut unes babutxes.”

A la tarda, quan eren a prop de les sis de la tarda. Van tornar al centre del poble i el van preguntar a coneguts i d’altra gent si havien trobat les babutxes, però ningú no sabia on eren, menys l’avi a qui ningú li havia preguntat res.

L’avi els veu molt preocupats i els pregunta:

- Hola nois, us veig molt preocupats. Què us passa?

La Soukina li va fer una abraçada molt forta i a continuació li va dir:

- Avi, hem perdut les babutxes. Saps on són?

L’Omar afegeix:

- Hem buscar les babutxes per tot arreu i no les hem trobades enlloc!

L’avi contesta amb cara de pillo:

- Crec que no les heu buscat en el lloc adequat. Si penseu una miqueta de seguida esbrinareu on poden ser. Per què no demaneu ajuda a la mà de Fa`tima? Potser us pot ajudar a trobar-les!

La Soukina corre a buscar-la. La prem amb força tot tancant els ulls i diu molt nerviosa:

- Omar ja sé on poden ser. L’avi ens ha donat una pista molt gran: són amagades en algun lloc de casa seva.

L’Omar respon:

- És veritat Soukina! Crec que són a la seva habitació, és el lloc més fàcil on podrien amagar-se i no hi havíem caigut. Què beneits que hem sigut!

La veritat és que l’avi, de manera molt curosa, les havia amagades dintre l’armari de la seva habitació darrere uns abrics. Així l’avi, somrient, els va dir:

- Les he amagades jo, perquè aprengueu, de totes totes, una bona lliçó.

L’Omar i la Soukina li van donar les gràcies i es van demanar perdó entre ells dos per tot el que havien fet malament.

CAPÍTOL 7

Estaven tan atabalats amb la pèrdua de les babutxes que s'havien oblidat del hors (casament) i de tots els preparatius. L'endemà s'ajunten a tota la família per ajudar a preparar un dia tan especial.

L'avi i el seu germà Utt han contractat una empresa perquè construeixin una carpa al jardí per al casament.

L'oncle arriba amb un camió ben carregat de: taules, cadires, flors, sabates, joies... Tothom l'ajuda a descarregar-lo i després, l'oncle diu a la Zahra i a la seva mare Wafah que les vol acompanyar a comprar els vestits. Després de voltar per vàries botigues entren a una botiga especial per casaments. La mare troba un vestit que li agrada molt Se l'emprova i decideix comprar-lo. És un vestit molt bonic: de color vermell fort, amb una jaqueta plena de flors (vermelles, blanques, rosa molt clar) que li arriba fins els genolls. Porta una cinta daurada i un collaret, també de colors: vermell, taronja i groc. En la cinta hi pengen tres fils vermells que van fent ziga-zagues.

Han decidit que les dames d’honor seran: la Nadia, la Jammana, la Deema, la Duna, la Haifa, la Cala, la Batula i la Bashira. Les noies han confirmat que aniran al casament.

Mentrestant, l’avi i l'Utt van a comprar tot el menjar que tenen encarregat. Quan arriben, tothom ajuda en el que sap perquè el menjar sigui bo i abundant.

El dia del casament és molt especial. Aquest matí ens hem llevat a les set del matí. Tothom estava molt nerviós. Tot eren corredisses amunt i avall. Per fi, a les deu, tothom feia molt goig amb els vestits, collarets... L'Omar i la Soukina s'ha posat els seus vestits nous. L'Omar lluïa amb orgull les babutxes i la Soukaina s'ha penjat, del coll, la mà de Fàtima.

Per fi arriba el moment del casament. Hi ha molta gent. L'Omar i la Soukina no es mouen del costat de la seva mare. La núvia està preciosa i l'oncle, el nuvi, no para ni un moment de nerviós que està. La cerimònia és una mica llarga però entretinguda i emotiva.

Quan arriba l'hora de l'àpat, cadascú seu al lloc que se li ha assignat. De primer plat hi ha una salsa feta de tomata i verdures amb gambes per sobre, i amb una llimona al mig.

El segon plat és a base de carn aixafada, patates, tomata i olives. Tot s'ha de col·locar dins una caixa petita i rodona, que té com una cinta de molts colors diferents (amb tres puntets de color negre verdós i el fonts de color groc com pinzellades).

I per últim, les postres: uns dolços com ara: unes pastes semblants als panellets, xocolata amb sucre i moltes coses més...

El més sorprenent és el pastís. És molt gros amb colors diferents: blanc, daurat i platejat. Sembla que estigui fet per coixins, però no. Està fet de cabell d'àngel i crema... com un xuixo.

Després de menjar, tots els convidats estan contents perquè s'ho estan passant molt bé en aquest banquet i moltes noies s'animen a ballar la dansa del ventre. Durant el ball van ballar els nuvis, i també van ballar molt l’Omar i la Soukina.

Al cap de dos dies, l'Omar, la Soukina i la seva mare tornen cap a Girona molt enyorats. Els dos fills li diuen a la mare que cada any han de tornar a anar de vacances a aquest país tan meravellós que és el Marroc.