Un conte mai contat: ELS NENS TANCATS AL SUPERMERCAT

Els alumnes de cinquè hem fet un treball d'emprenedoria:

Un conte mai contat.

Aquí teniu el treball del grup 5: Maria Zhi B., Adrià B., Greta X., Reda G.

ELS NENS TANCATS AL SUPERMERCAT

En un Poblet  llunyà de Canadà, al 22-1-1952 hi viuen: un nen que es diu George, el més petit de la família i el més trapella de la colla; en Johny, el més gran de la colla i el més amable; i en Jimy Carter, el mitjà i el més esportista.

A la tarda, en Jhonny i la seva colla  se'n van al supermercat, però el supermercat tanca les portes i els nens es queden a dins sense poder sortir. Han de trobar la sortida. Al  cap d'una estona en Johny sent un soroll estrany i els avisa. Tots van a veure què passa, i en Johny veu una cosa molt estranya per la finestra i crida espantat:

- Un dinosaure!!!

Tots estan molt espantats i, quan es giren, patapam, tenen el dinosaure al davant del nas.  

Tots criden espantats i s'amaguen a darrera les lleixes.

En George  té tanta por, que cau a terra i es desmaia. En Johny crida:

- George, què et passa? 

Però en George no contesta.

El dinosaure els persegueix però en Johny li tira un tall de carn de la nevera dels congelats. Mentre el dinosaure està entretingut menjant  el tall de carn, han de agafar a en  George. 

De mica  en mica,  en George es va recuperant. Al  cap d'una estona,  el dinosaure ve i  els diu:

- Gràcies per donar-me aquest tall de carn, perquè feia temps que no menjava res d'això tan i tan deliciós.

Els nens, alhora, van cridar:

- Vols ser el nostre amic?

El dinosaure va dir emocionat:

- Sí, m'agradaria molt perquè tots els nens em tenen por!

Els nens juguen una estona amb ell, i en George demana ajuda al dinosaure: 

- Ens pots treure d'aquí, si us plau?

-É s que ens hem quedat atrapats.- afegeix en Johny 

El dinosaure respon:

- És  clar que sí, per als meus amics faré tot el que sigui.

Els nens pugen a l'esquena del dinosaure. I, un cop fora, el dinosaure els comunica:

- He de  tornar a la meva terra, ja us vindré a veure de tant en tant.

I ara, en Johny, en George i en Jimy tenen un nou amic per sempre. 

Un conte mai contat: MIAMI A L'HORA DEL PATI

 Els alumnes de cinquè hem fet un treball d'emprenedoria:

Un conte mai contat.

Aquí teniu el treball del grup 6: Joan C., Carlota S., Martaq J., Sergi O. i Gabriella R.

MIAMI A L'HORA DEL PATI

Miami és una ciutat molt bonica. Les seves costes estan banyades per un mar blau i hi ha molta gent aficionada de l'equip de bàsquet MIAMI HEAT. És una ciutat amb molts gratacels, alts i de vidre, i centres comercials. Sempre hi podem veure turisme perquè és un lloc que sempre hi fa bon temps.

La Paula i en Chris viuen a Miami i van a una escola molt gran. La Paula és una nena alta, atractiva, amb els cabells, llisos i llargs, i sempre porta trenes. És una mica delicada però és molt simpàtica i, ràpidament, fa lligams amb la gent. És una mica mandrosa però li encanta el voleibol.

En Chris és un nen bastant baixet, té els cabells castanys, i és molt moreno. No és gaire simpàtic, tot i que és bastant estudiós. Sovint es baralla amb la gent, però juga molt bé a futbol.

La Paula i en Chris comencen a jugar a fet i amagar. En Chris para. 











Ella es vol amagar als lavabos del seu curs, però pel trajecte es troba a una persona que l'odia. És la directora Núria. Tot i que és guapa i té el caràcter bastant dolent. Li diu:

      - Què fas per aquí?

      - Aaaaaaaah!

La Núria comença a caminar, i se'n va.

Després de trobar-se la Núria pel passadís, es troba a la Gabriella, una nena morena que sempre va amb una trena al darrere.

      -Puc jugar? -li ha preguntat la Gabriella a la Paula.

      -Ara no! -li contesta la Paula.

Té la intenció de jugar amb els nens de tots els cursos. Després troba a la professora de medi. Tenen la mateixa conversa que amb la Núria, però aquesta vegada ho diu més seriosament.

S'acomiada com pot de la professora de medi i continua el seu camí. Per fi veu un lavabo i entra. Un cop a dins se li tanca la porta. Resulta que s'ha encallat el baldó i, a més, ha entrat als lavabos dels nens de batxillerat.

Al cap d'una estona la Paula sent els passos d'en Chris i comença a cridar el seu nom com una boja:

-Chris, Chris, salva'm, porto dues hores aquí dintre i m'he tornat una mica tonta. Em sents?

- Sí, et sento. On ets?

En Chris la sent al passadís, entra al lavabo dels nens de batxillerat, troba a la Paula, l'agafa pel coll i li fa un petó a la galta. Després li diu gràcies.

Al sortir del lavabo tornen al pati on hi troben a dos aficionats dels MIAMI HEAT.

Quan acaben d'esmorzar es troben a la Gabriella.

Quan la Paula i en Chris han acabat el joc, la Gabriella els torna a preguntar:

      -Puc jugar? 

I la Paula comenta:

      - Ara acaba de sonar la sirena hem pujar a la classe. Demà, si vols Ok?

      -D'acord, però m’ho prometeu?

      -Sí!

Al final han entrat tots a classe. Demà serà un dia sense tantes aventures, però seguirà essent divertit amagar-se a l’hora del pati de Miami.

Un conte mai contat: VIATGE A L'ÀFRICA

Els alumnes de cinquè hem fet un treball d'emprenedoria:

Un conte mai contat.

Aquí teniu el treball del grup 4: Mariona P., Arnau R., Josep A. i Carla M.

VIATGE A L'ÀFRICA

Fa molts anys a Miami Beach... hi vivia una família que tenia dos nens, un de petit i una nena gran. El nen es deia Luke i la nena Emma.

L' Emma era molt presumida i grassa. En Luke era molt trapella i esportista.

Varen participar a la loteria de nadal, i al cap d'una estona... quina! Els va tocar la loteria.

Varen decidir que anirien a Àfrica amb els diners que els  havia tocat. 

Van arribar a casa i van trobar els avis, els van dir que els  havia tocat el sorteig de Nadal i aprofitarien per anar a l'Àfrica. Els avis van dir:

- Ja ens n'encarregarem nosaltres de la casa. 

- D'acord. -van respondre els nens.

Van fer les maletes i van marxar aquell mateix dia.

En arribar a l'Àfrica s'instal·laren en un apartament. Com que els nens s'avorrien anaren a la platja. Allà se'ls aparegué un dinosaure que els va fer un espant bestial!!!

Els dos nens es quedaren parats i no sabien què fer.

- Quin espant! -Li va dir  l'Emma.

Mentre fugien corrents, toparen amb una senyora gran que portava una bossa del supermercat. La dona, tenia el cabell blanc i arrissat, era prima i  molt simpàtica.

Els dos nens ho van explicar tot a la senyora. Ella els va dir que no es preocupessin, que ja se n'encarregaria ella. 

- Tu ets massa vella per encarregar-te d’un dinosaure.- varen dir els nens.

- Amb la vostra ajuda ens en sortirem. 

La senyora va agafar el cotxe i varen buscar el dinosaure. Un cop allà…S’adonaren que pujaven les onades i el terra començava a tremolar.

- Oh no, un tsunami -va dir la senyora.

Penjaren una corda al dinosaure, i se l'emportaren amb l'avioneta. Arribaren a Madagascar, i portaren el dinosaure a un zoo.

La senyora i els nens agafaren l'avioneta, recolliren els pares dels nens i tornaren a Miami Beach.

De nou  a la seva terra, començaren una nova vida.

Un conte mai contat: LLUNA DE MEL EN VAIXELL

Els alumnes de cinquè hem fet un treball d'emprenedoria:

Un conte mai contat.

Aquí teniu el treball del grup 3: Nora P., Pablo O., Laia D. i Arnau C.

LLUNA DE MEL EN VAIXELL

Fa molt de temps, en un país anomenat Iugoslàvia, en un petit  poble anomenat Split, hi vivia una petita família japonesa formada per: La Zaomi, (la mare) en Casuga, (el pare) en Mashuca (el fill) i en Gotenchan (el gos. Un dia, en Gotenchan estava mirant la televisió. Va sortir una gossa preciosíssima i se’n va enamorar. Va mirar el lloc i va dir:

- Es la gossa mes bonica que he vist mai. -O sigui- bup, bup, bup, bup, bup, bup…

- No bordis!!! -va dir en Casuga.

Va estar pensant moltes idees per aconseguir el seu somni, però cap li va anar bé, i, al final se li va encendre la bombeta i va decidir anar a Sant Marino amb un submarí.  Al dia següent, al matí, en Gotenchan va agafar un paper i un llapis i va marxar. Però quan ja estava a punt de sortir en Mashuca es va despertar i quan va veure que marxava en Gotenchan, de seguida, va anar a buscar els seus pares.

- Gotenchan, vine aquí ara mateix! -cridava el Casuga.

- Sí,  no t’ escapis no trobaràs millor família que la nostra…-Continuava cridant la Zaomi.

- Deixem-ho estar- Va dir en Mashuca- No vol estar amb nosaltres.

- Segur que estarà millor a on decideixi anar- va dir en Mashuca.

En Gotenchan va arribar finalment al submarí. Li va costar molt poder entrar-hi ja que no estaven permesos els animals. A mig camí, el submarí va naufragar i com que no estaven permesos els animals, no el van rescatar. Així que va haver d’anar nedant fins a una illa deshabitada, bé, gairebé deshabitada ja que hi vivia una vaca. 



Aquella mateixa nit, passejant per l’illa, va sentir uns sorolls estranys. Era la vaca! Es va quedar ben sorprès. L’endemà al matí, pensant com podia sortir-ne, va veure dues petites barques de fusta on hi havia dos rems que l'acompanyaven. Les van agafar per si anaven bé, i, quan en Gotenchan anava a marxar, la vaca li va tapar el pas:

- Deixa’m passar! -va dir.

- Muuuuu, porta’m amb tu. -murmurà la vaca.

- Et portaré. Tot per arribar a la meva estimada. Ui, això ho he dit amb veu alta- Va dir avergonyit en Gotenchan.

- Està bé…

-Va puja.

- Muuuuuuuuu!-va cridar contenta.

A mig camí, la vaca tenia “pipí” i es vam haver de parar perquè pogués fer les seves necessitats. Després d'això, no va haver-hi cap incident més. La vaca l’havia estat seguint tota l’estona perquè no sabia on anar, però quan van arribar va veure un prat d’herba tendra i s’hi va quedar. Van anar a buscar a la bella gossa estimada d’en Gotenchan. Pel camí, es va trobar a una dona vella que volia un animal de companyia i volia raptar-lo. Aquesta, els va seguir fins que van arribar a una casa abandonada, on s’hi van quedar a dormir. A la nit, mentre dormien, la vella dona va raptar a en Gotenchan. Al matí, es va despertar, i, es va trobar en una casa desconeguda! Es va escapar sense ser descobert. En Gotenchan va buscar la casa de la gossa que estimava. La va trobar i li va fer una declaració d’amor:

- Estimada, quan et vaig veure (per la televisió), vaig encegar per un moment. El que em va encegar va ser la teva bellesa (tant de dintre com de fora) i la teva resplendor. He recorregut mig mon (metafòricament, o sigui molta distància) per a trobar-te. Vols escapar-te amb mi sota la llum de la lluna?

- Es clar! Cap gos havia fet tant només per  aconseguir la meva pota. T’estimo!!!

I tal com havien quedat, es van escapar sota la llum de la lluna. A mig camí el cel va començar a enfosquir-se bastant aviat. Aquell era un dia molt especial, ja que era el dia en que els plànctons brillaven enmig de la lluna plena. En Gotenchan i la Sisí estaven a la barca, ben abraçats contemplant aquella magnifica nit de lluna plena. Fins que es van quedar adormits enmig del mar. Aquell matí es van trobar a l´illa on en Gotenchan havien conegut a la vaca. En aquell precís moment li va venir un flash, però al cap d'una estona es va tranquil·litzar en veure la vaca prenent el sol a la platja de l'illa. En Gotenchan es pensava que l'havia perduda. La vaca en veure'ls els va dir:

- Muuuuh! Que, si no fos per mi, per a la vostra informació, encara estaríeu tirats pel mar. -els va dir amb una veu “xuleta”.

- Bup, bup... Oh, gràcies- li va dir la Sisí.

- Bup, bup! Sí, gràcies- va contestar en Gotenchan.

- Muuuuh! De res – i ella continuava  fent-se la “xuleta”.

- Bup, bup, D' acord, hem de marxar. -va dir en Gotenchan .

- Bup, bup. Sí- va respondre la Sisí.

- Muuuuuh! Adéu...-i continuava fent-se la “xuleta”.

Per fi van poder marxar. Quan van arribar a Split la família no esperava en Gotenchan i encara menys la Sisí

-Gotenchan, estem super contens que hagis tornat! -va cridar en Machuca.

-Sí, i que arribis amb una gossa també -va dir la Zaomi.

- Jo no estaria tan feliç- va dir en Casuga -aquesta gossa deu tenir una família.

- Bup, bup, bup...-cridaven els dos gossos.

- És millor que truquem a la família de la gossa, ja parlarem sobre el que cal fer. D'acord?

- Sí! -van cridar la mare i el fill.

Desprès d'haver trucat, en Casuga els va confirmar que la Sisí es quedava amb ells.

- Visca! -Cridaven tots.

- Bup, bup, bup!

I així és com en Gotenchan i la Sisí van poder viure junts per sempre més.

I al cap d'un temps van tenir cadellets.

Un conte mai contat: AL FONS DEL MAR

Els alumnes de cinquè hem fet un treball d'emprenedoria:

Un conte mai contat.

Aquí teniu el treball del grup 2: Geòrgia M., Fatima B., Michelle B., Àlex C. i Àlex S.

AL FONS DEL MAR

D' aquí a molts i molts anys, en el fons del mar més o menys en el segle cinquanta-dos, dins del triangle de les Bermudes, una parella que es volia casar i els seus pares, navegaven per l'oceà. En Gotenchan, un noi amb molt bon caràcter, amb molts amics,  pantalons curts i una samarreta de màniga curta .

La Xicí, una noia amb molt bon caràcter, cabells castanys, cor tendre, samarreta i  faldilla.

Mentre navegaven amb un vaixell van trobar una mena de cova que semblava que tingués molta profunditat. Van voler-hi entrar però, abans que poguessin fer ni un sol pas, un remolí els va arrossegar.

Al despertar-se es van trobar a dintre d'un laberint. No sabien ben bé on eren perquè se sentien una mica marejats. El més estrany de tot és que podien respirar, ben tranquil·lament i encara mes bé que a la superfície!

En Gotenchan i la Xicí van anar seguint el laberint on hi van trobar una sirena molt guapa que intentava lligar amb en Gotenchan (o així li va semblar al la Xicí), però resultava que la sirena feia anys que intentava trobar un tresor, i els va dir:

-Hola, sóc la Natàlia. Què hi feu aquí?- va preguntar amb un to agradable.

-De fet, ha passat tant ràpid què no-ho-sé -respongué amb veu tremolosa-, no li passava cada dia trobar-se en un laberint. 

-Si voleu trobar el tresor heu de trobar un passadís secret- va dir la Natàlia.

-Renoi! Com ho farem per trobar una porta en un laberint tan gran? -preguntava en Gotenchan una vegada i una altra.

-Para de fer preguntes i anem a buscar el tresor- va dir la Xicí cansada. 

-Ai sí, el tresor!

Mentrestant, els seus pares els buscaven per una part del laberint.

Al cap d'uns minuts, els amics van trobar una porta secreta i, de sobte, la porta va parlar i va dir:

- Digueu-me a qui voleu trobar en aquest laberint?

- Volem trobar els nostres pares!- van respondre en Gotenchan i la Xicí.

- D'acord, entreu a dins meu, quan els veieu en un dels miralls toqueu el seu reflex i estareu en un tres i no res al seu costat.

I va resultar que sí que els van trobar i la porta, que era molt generosa, els  va donar el tresor.

Al cap d'uns dies en Gotenchan i la Xicí es van casar.

Vet aquí un noi i vet aquí una noia i m'acasum l'olla!!!

Un conte mai contat: LA PRIMERA PIRÀMIDE AL JAPÓ

Els alumnes de cinquè hem fet un treball d'emprenedoria:

Un conte mai contat.

Aquí teniu el treball del grup 1: Matías L., Jordi G., Bruna C. i Oriol G.

LA PRIMERA PIRÀMIDE AL JAPÓ

El 31 de febrer del 1992, en un poblat de Japó, van descobrir una piràmide egípcia.

En Bertran i els seus fills, en Cris i la Jessie van voler anar-la a visitar.

En Bertran era un senyor que portava sovint camiseta i pantalons foscos, que eren els seus colors preferits. No li agradaven les baralles ni les discussions.

En Cris era un nen esportista, vestia amb camiseta vermella i pantalons negres, els seus colors preferits eren els colors més vius: el taronja, el vermell...

La Jessie era més fina, i vestia amb camiseta rosa i pantalons blaus, els seus colors preferits eren molt femenins, com el rosa, el lila...

En arribar es van impressionar de l'altura que tenia. Els tres van entrar a la piràmide i van trobar un guia davant de tres camins, que els va explicar de què anava la visita. I en Cris va exclamar:

- Vull entrar per aquest camí!

- No! Jo vull anar per l'altre! - es queixava la Jessie.

 I els dos es van començar a barallar.

-Pareu de barallar-vos – els va renyar en Bertran – Anirem pel camí que queda.

 Quan van entrar pel camí van trobar una cobra.

-Tinc por!!!- exclamava molt espantada la Jessie – feu marxar aquesta cobra d'aquí!!!

Però la cobra la va tranquil·litzar dient- li:

-No us faré mal, tranquils, si em traieu la pedra que tinc a sobre us ajudaré a fer alguna cosa que necessiteu.

En Cris li va treure la pedra mentre li deia:

- Ajuda’ns a sortir de la piràmide, com a recompensa.

Tots seguien la cobra, quan de sobte en Cris va trepitjar una rajola i es va obrir una porta, on a dins hi havia un cofre a sobre d’un altar. Al davant del cofre hi havia unes figures egípcies d’animals.

-Hi ha un missatge gravat a l’altar- explicà la serp- En el missatge posa que les figures s’han de col·locar en els costats, i s’obrirà el cofre.

En Cris i la Jessie no van trigar gaire a posar les figures. I la cobra va exclamar desesperada:

- Estan mal col·locades!!!

I la habitació es començava a omplir d’aigua.

- Ens morirem ofegats! No em vull ofegar! Socors!- cridava la Jessie també desesperada, sense saber què fer.

I la cobra els contestava:

- Col·loqueu bé les peces i l’aigua baixarà! Ràpid! El peix amb el que neda, l’elefant amb el que camina, l’ocell amb el que vola, i l’altra amb el que queda.

Quan les van acabar de col·locar l’aigua baixà de cop i tots van sospirar:

-Uf! Per poc que l’aigua puja fins a dalt! Un segon més i ens ofeguem!

A dins del cofre van trobar una nota que la cobra llegia mentre tots la miraven encuriosits:

- Diu que hi ha una moneda en una cambra de la piràmide.

- Saps alguna cosa d’aquesta moneda? – li va preguntar encuriosida la Jessie.

- Si, jo sé el camí, i conec el geni de la moneda, es diu Màster Clain- li comentà la cobra.

- Qué bé! – va exclamar amb un somriure i una mirada riallera.

- Cobra! Cobra! Porta’ns fins on es la moneda! – li va suplicar en Cris.

Van arribar fins a una sala molt grossa on hi havia unes escales i un cofre. L’obriren i a dintre hi van trobar la moneda màgica. De sobte es va començar a bellugar i va desaparèixer. En un moment va aparèixer el geni resplendent que els va dir:

- Sóc el geni de la moneda d’or, i us concediré tres desitjos.

- El primer es que a pareixi el meu cotxe al costat de la piràmide – li comenta en Bertran.

- El segon, objectes de record de la piràmide- li responia en Cris.

- I el tercer, sortir de la piràmide d’una manera molt divertida- diu la Jessie.

-Com que veig que tots els desitjos són molt justos, us en concediré un altre- els hi va comentar content el geni Màster Clain- penseu-lo bé.

- Que el digui la Jessie- proposà en Cris.

- Adoptar la cobra com a mascota- va dir la Jessie somrient.

Tots van aparèixer al cim de la piràmide i van baixar molt ràpid fins al terra.

- Hi, hi, hi!!! - va riure la Jessie.

- Que divertit!!! - cridava en Cris.

-Trobarem a faltar la piràmide, i a tu, Màster Clain- s’amoïnà la Jessie.

- Ja la tornarem a visitar algun cop, tranquil.la- li explicà en Bertran.

- Adéu, Màster Clain!!!- exclamà la cobra.

- Ja el tornaràs a veure- li va dir en Bertran.

I van marxar amb cotxe des dels afores del poble fins a Tòkio, la capital del Japó, feliços d’haver viscut una experiència molt diferent de les altres.

-M’ho he passat molt bé, i tu?- li preguntà la Jessie.

- També molt bé, bona nit- li va respondre cansada la cobra.

- Bona nit- li va dir la Jessie.